Dissort...o no!

Sóc italià...

no sé ben bé què vol dir, però així ho diu el meu NIE (on clarament posa EXTRANJEROS), ho proclama la complicació que cada vegada he d'afrontar al fer "papers" (si tens fills, et cases, la dinyes, vols renovar el carnet de conduïr...)... però sobretot és que sento que ho sóc.

No sé ben bé com explicar-ho.

          No només sóc capaç de plorar com  un energúmen quan Itàlia guanya el mundial (que se n'ha de ser d'energúmen per això!), ni perqué després de 9 mesos de dieta estricta i absoluta el que més delejo és cruspir-me TOTS els plats de pasta del món. Tampoc és definitiu el fet de ser exageradament exagerat (fins i tot a l'hora d'escriure, com veieu...).

          Està clar que em conmou la Divina Commedia i la figura mateixa de Dante. Ningú pot dubtar que "tinc" llegit TOT Camilleri (i que voldria ser llest, lleial, conquistador i "bon vivant" com el Commissario Montalbano). Admiro l'obra d'Italo Calvino. Me n'he llegit uns quants de'n Pavese. Puc dir 4 o 5 títols del Moravia.

          Me'n sé moltes de Lucio Dalla i Francesco de Gregori. M'apassiona Paolo Conte. Entenc i valoro en Battiato. Sóc Verdià abans que Wagnerià (tot i que "wagneriejo" molt). M'agrada l'òpera i sé taral·lejar unes quantes àries. Confesso que miro il "Festival di San Remo".

          Fellini, Pasolini, Tornatore, Salvatores, Monicelli... i també Mastroianni, Gassman, Sordi, Tognazzi, Troisi...

          Però el que per a mí és definitiu, el que em condemna a ser italià és la pena fonda, palpitant, devastadora, que sento cada cop més pel meu païs...Des de la llunyania geogràfica i (cada cop més) afectiva, veure el que està passant dia rere dia destrossa la imatge (segurament falsa i edulcorada) que m'havia anat fent al meu cap sobre els meus orígens, des que ma mare m'explicava qui erem i d'on veniem...

Espero trobar espais i moments per explicar (intentar-ho si més no) TOT el que està passant a la pàtria de Dante... ara Berlusconistán...
no tot seran penes no...Pesi a qui pesi, foti a qui foti, encara hi ha prou veus com per cantar ben fort:

Viva l'Italia, l'Italia liberata,
l'Italia del valzer, l'Italia del caffè.
L'Italia derubata e colpita al cuore,
viva l'Italia, l'Italia che non muore.
Viva l'Italia, presa a tradimento,
l'Italia assassinata dai giornali e dal cemento,
l'Italia con gli occhi asciutti nella notte scura,
viva l'Italia, l'Italia che non ha paura.
Viva l'Italia, l'Italia che è in mezzo al mare,
l'Italia dimenticata e l'Italia da dimenticare,
l'Italia metà giardino e metà galera,
viva l'Italia, l'Italia tutta intera.
Viva l'Italia, l'Italia che lavora,
l'Italia che si dispera, l'Italia che si innamora,
l'Italia metà dovere e metà fortuna,
viva l'Italia, l'Italia sulla luna.
Viva l'Italia, l'Italia del 12 dicembre,
l'Italia con le bandiere, l'Italia nuda come sempre,
l'Italia con gli occhi aperti nella notte triste,
viva l'Italia, l'Italia che resiste