diumenge, 19 de desembre de 2010

Roma 14.12.2010

La indignació i la por...

El dia 14 de desembre, mentre al Parlament Italià s'escenificava un capítol més del vodeville decadent en que s'ha convertit la política italiana amb segell Berlusconi-D.O.C., milers de manifestants van prendre els carrers de Roma per portestar.
Protestaven els ciutadans de Nàpols, submergits per les escombreries que s'abandonen als carrers des de fa 2 anys (si podeu, mireu imatges a la web...sembla Haití després del tsunami, però és Itàlia al cor d'Europa).
Protestaven els habitants de l'Aquila, oblidats pel Govern i pels mitjans de comunicació. Condemnats eternament a aquelles "vacances fent càmping" que els va regalar Berlusconi després del terratrèmol que va sacsejar llurs vides per sempre.
Protestaven els estudiants, que des de fa 2 anys es mobilitzen de les formes més creatives i lúdiques possibles, en contra d'una reforma que privatitza la Universitat i retalla el 90% dels ajuts a beques.

La manifestació pacífica va transformar-se en una batalla pel centre de la ciutat eterna quen es va conèixer la noticia: Berlusconi havia aconseguit sobreviure al vot de censura amb una mínima diferència de 3 parlamentaris (trànsfugues de partits d'esquerres amb obscurs interessos).
Còctels mòlotov, pedres, cops de pals... i també llacrimògens, porres, càrregues de la policia...
Les imatges impactants del casc històric de Roma envoltades en fum negre, van fer la volta al món....
Vaig tenir por. Molta por. Vaig plorar mentre veia les imatges per la RAI...
Us penjo un resum...

dilluns, 29 de novembre de 2010

La supercazzola con lo scappellamento a destra... come antani.

Ha mort Mario Monicelli.
Morim en part quan un geni ens deixa.
Qui ens ha fet riure tant, plorar tant, ens ha conegut i estimat com qui més ens coneix i ens estima.

dilluns, 22 de novembre de 2010

Vieni Via Con Me

Aquests dies s'està movent alguna cosa a Berlusconistán.
Des de fa 2 setmanes un nou fenòmen televisiu està convulsionant la audiència, els mitjans de comunicació i la classe política italiana.

Un programa: Vieni Via Con Me ("marxa amb mí"). RAI3 dilluns vespre.
Dos presentadors: Fabio Fazio (periodista mal dissimuladament d'esquerres) // Roberto Saviano (escriptor famós per "Gomorra" que viu sota protecció policial, amenaçat per la màfia)
Un esquema senzill: cada programa consta de "llistes" que van llegint els diferents convidats. Per exemple, llista de noms amb que es conèixen els homosexuals (maricón, puto, petaculs, nenaza, marica, marieta...). Així, llegits amb crudesa. O, seguint amb el mateix tema, llista de càstigs a que han estat sotmesos durant la història (tortura, cremats a la foguera, empresonats en làgers...). Tal qual. Llistes interminables, incòmodes, que et fan reflexionar tot i no contenir cap altra cosa (ni un verb, ni una conjunció).
A través dels llistats hom va agafant consciència de la línia editorial del programa: en contra de la homofòbia, pro-eutanàsia, anti-màfia, anti separatisme (del que practica la Lega Nord)...Bàsicament en contra de la que, ara per ara, és la ideologia (més o menys declarada) instal·lada en la cúpula del poder.
El programa, a més, compta amb 2 "editorials" per programa, a càrrec del brillant Saviano. Explica històries conegudes (la història de la màfia, la història d'un conegut personatge que va demanar la eutanàsia per la seva distròfia muscular,...) però des d'una òptica original, conmovent i reveladora.

Les reaccions van arribar fins i tot abans de l'estrena. Es va intentar censurar la aparició de Roberto Benigni amb raons econòmiques (els fa mooolta por aquest bufó irreverent, d'humor universal i caricatura precisa).
Ara, 2 programes després, les veus del Govern s'han deixat sentir sense dissimuls. "Que tanquin el programa o que ens hi deixin participar per dir la nostra".
Fazio i Saviano són llestos. Deixen participar a qui sigui (en aquest cas Roberto Maroni, ministre d'interior, xenòfob de la Lega Lombarda), però amb les condicions del programa. Avuï dilluns llegirà una de les famoses "llistes" (no sé quina voldrá llegir) al programa.

I aquí està la gràcia.

Després d'anys de TV al servei dels polítics, com a corretja de transimisió de la eterna i permanent campanya de "merchandising" (no se li pot dir d'altra manera) i rentat de cervell (en un païs on el Primer Ministre control·la de forma més o menys directe més del 70% de mitjans escrits i audiovisuals del païs), ara són els polítics els que estan al servei de Vieni Via con Me. Tots a còrrer i beneïr les regles de joc que imposen Fazio/Saviano. Sarà perqué dilluns passat van tenir 20.000.000 de telespectadors? Perqué Roberto Saviano s'ha guanyat l'etiqueta d "eroi sense taca" (un periodista que viu amb l'escorta, cada dia en un lloc diferent només per haber escrit un llibre... al 2010 i en plena Europa!!!), i el que diu s'assumeix com a veritat desinteressada?

Alguna cosa està camviant. Vin milions d'italians dediquen 2h de la seva vida a escoltar com se li diuen coses noves des de la "tele". A sentir noves veus. D'aquí a la reflexió hi ha un pas. No importa quina opinió final en treguin. Com a mínim hauran fet l'esforç de plantejar-se que una altra TV és possible (i qui sap si un altre païs?).

Via via...
vieni via di qui
niente piu' ti lega a questi luoghi
neanche questi fiori azzurri
via via...
neanche questo tempo grigio
pieno di musiche
e di uomini che ti son piaciuti
It's wonderful
it's wonderful
it's wonderful
good luck my baby
it's wonderful
it's wonderful
it's wonderful
i dream of you...
Via via...
vieni via con me
entri in questo amore buio
non perderti per niente al mondo
via via...
non perderti per niente al mondo
lo spettacolo d'arte varia
di un'innamorato di te
It's wonderful
it's wonderful
it's wonderful
good luck my baby
it's wonderful
it's wonderful
it's wonderful
i dream of you...
Via via...
vieni via con me
entri in questo amore buio
pieno di uomini
via via...
entra e fatti un bagno caldo
c'è un accappatoio azzurro
fuori piove, è un mondo freddo
It's wonderful
it's wonderful
it's wonderful
good luck my baby
it's wonderful
it's wonderful
it's wonderful
i dream of you...

dijous, 18 de novembre de 2010

Dissort...o no!

Sóc italià...
no sé ben bé què vol dir, però així ho diu el meu NIE (on clarament posa EXTRANJEROS), ho proclama la complicació que cada vegada he d'afrontar al fer "papers" (si tens fills, et cases, la dinyes, vols renovar el carnet de conduïr...)... però sobretot és que sento que ho sóc.
No sé ben bé com explicar-ho.
          No només sóc capaç de plorar com  un energúmen quan Itàlia guanya el mundial (que se n'ha de ser d'energúmen per això!), ni perqué després de 9 mesos de dieta estricta i absoluta el que més delejo és cruspir-me TOTS els plats de pasta del món. Tampoc és definitiu el fet de ser exageradament exagerat (fins i tot a l'hora d'escriure, com veieu...).
          Està clar que em conmou la Divina Commedia i la figura mateixa de Dante. Ningú pot dubtar que "tinc" llegit TOT Camilleri (i que voldria ser llest, lleial, conquistador i "bon vivant" com el Commissario Montalbano). Admiro l'obra d'Italo Calvino. Me n'he llegit uns quants de'n Pavese. Puc dir 4 o 5 títols del Moravia.
          Me'n sé moltes de Lucio Dalla i Francesco de Gregori. M'apassiona Paolo Conte. Entenc i valoro en Battiato. Sóc Verdià abans que Wagnerià (tot i que "wagneriejo" molt). M'agrada l'òpera i sé taral·lejar unes quantes àries. Confesso que miro il "Festival di San Remo".
          Fellini, Pasolini, Tornatore, Salvatores, Monicelli... i també Mastroianni, Gassman, Sordi, Tognazzi, Troisi...
          Però el que per a mí és definitiu, el que em condemna a ser italià és la pena fonda, palpitant, devastadora, que sento cada cop més pel meu païs...Des de la llunyania geogràfica i (cada cop més) afectiva, veure el que està passant dia rere dia destrossa la imatge (segurament falsa i edulcorada) que m'havia anat fent al meu cap sobre els meus orígens, des que ma mare m'explicava qui erem i d'on veniem...
Espero trobar espais i moments per explicar (intentar-ho si més no) TOT el que està passant a la pàtria de Dante... ara Berlusconistán...
no tot seran penes no...Pesi a qui pesi, foti a qui foti, encara hi ha prou veus com per cantar ben fort:

Viva l'Italia, l'Italia liberata,
l'Italia del valzer, l'Italia del caffè.
L'Italia derubata e colpita al cuore,
viva l'Italia, l'Italia che non muore.
Viva l'Italia, presa a tradimento,
l'Italia assassinata dai giornali e dal cemento,
l'Italia con gli occhi asciutti nella notte scura,
viva l'Italia, l'Italia che non ha paura.
Viva l'Italia, l'Italia che è in mezzo al mare,
l'Italia dimenticata e l'Italia da dimenticare,
l'Italia metà giardino e metà galera,
viva l'Italia, l'Italia tutta intera.
Viva l'Italia, l'Italia che lavora,
l'Italia che si dispera, l'Italia che si innamora,
l'Italia metà dovere e metà fortuna,
viva l'Italia, l'Italia sulla luna.
Viva l'Italia, l'Italia del 12 dicembre,
l'Italia con le bandiere, l'Italia nuda come sempre,
l'Italia con gli occhi aperti nella notte triste,
viva l'Italia, l'Italia che resiste

"Bufó" és un dels elogis més grans que conec...

Gianni 2.0

"Un començament és un temps molt delicat..." com deia la fantàstica princesa Irulan (Virginia Madsen) a la inoblidable "Dune".
Un començament és una singularitat en l'espai/temps, del que ningú no en coneix les normes que el regulen, i del que només som capaços d'explicar els efectes que produeix...

Un començament...Som'hi!